Esto lo escribí y publiqué hace mucho tiempo. Allá por los años de la Transición; pero, lamentablemente, sigue siendo actualidad. Veo con tristeza que los valencianos somos "carne de cañón" de todos los ataques -desde fuera y, ay, desde dentro-. ¿Hasta cuándo?
Clam per València
Es de nit. En torn la Llontja tot es silenci.
Els meus passos resònen com una queixa damunt l´adoquinat llustrós i centenari.
Em detinc i més silenci...
Els àngels, amb l´escut coronat, m´imposen respete.
Yo vullguera a vosatros, que esteu impàvits de segles,
que esteu saturats d´episodis,
vullguera contar-vos ma pena: València.
I més encara, els valenciáns.
Sembla la fulla que´s deixa xafar i tombar,
o la carcassa que´n l´aire... ¡esclata! ... sense més fets.
O la mar, que sol pendre de dalt el color.
Moll, efimer, mutable; aixó em dol...
perque ¡sé que pot més!; pèro ¿vol?
* * * * *
No hay comentarios:
Publicar un comentario